Córrer per ser millors persones

Hi ha molts punts de vista per tractar el tema esportiu: polític, econòmic, sociològic,... I tots ells manifesten la importància que l’esport té al nostre entorn. No en va, la premsa esportiva és la més llegida a Catalunya.

Però segurament hem oblidat la funció originària que tenia l’esport, més enllà de qüestions antropològiques (preparar-se per la guerra, caça...) o l’ entreteniment (vessant lúdica del joc). Els primers grans centres esportius els trobem a la Grècia clàssica, on els reis construïen grans temples en honor als Déus, grans teatres i grans estadis. Els jocs es celebraven arreu de les polis gregues, no només a Olímpia, malgrat aquesta població hagi inspirat els Jocs Olímpics tal i com avui els entenem.

Antigament eren cerimònies religioses, concretament funeràries, on els atletes feien un sacrifici en honor dels difunts reis, posant de manifest unes qualitats que requerien destresa, habilitat, sacrifici, i sobretot: entrenament. La paraula “entrena-ment”, designava principalment “gimnàsia mental”, ja que els millors atletes eren aquells que havien assolit una capacitat de concentració, atenció, control de la pròpia respiració, canalització de la força física, precisió en l’execució,... majoritàriament qualitats “superiors”, que requerien bàsicament una condició mental idònia, lluny de l’abast de la majoria. Aquestes qualitats eren les que lluïen els primers atletes en les cerimònies de comiat als seus reis, que no eren altres que els seus mestres: aquells que havien estat capaços de mostrar-nos justament les immenses potencialitats que hi ha dins nostre.

No és casualitat que diversos savis grecs (Pitàgores, per exemple) guanyessin en diverses ocasions les olimpíades en les modalitats de pugilat, una mena de lluita, similar a les arts marcials. La victòria requeria un entrenament basat en el coneixement d’un mateix, com és habitual en els grecs, parlem d’un “entrena-ment” del qual el desenvolupament físic n’és tan sols una conseqüència. Per això, a la portada del temple de Delfos, el màxim centre de peregrinatge grec, on fins i tot acudien a demanar consell els reis, hi havia inscrita la màxima: Coneixe’t a tu mateix!. Era la manera de demostrar-nos que els autèntics reis, eren aquells que desvetllaven en tots nosaltres la capacitat de conèixer-nos, de fer-nos més savis i més feliços: en definitiva, de superar àmpliament nostra vida física.

Malauradament l’esport ens ha donat també exemples de persones que s’han pensat que l’èxit són unes marques o resultats determinats, i han desafiat el seu cos fins al límit, oblidant totalment la visió global de la persona que s’ha de tenir en compte per assolir-les. Si considerem que l’esport té una funció pedagògica, és justament perquè fa imprescindible una bona disposició física, emocional, mental i fins i tot espiritual en la seva realització.

Potser pel peculiar sistema “d’entrena-ments”, alguns consideren un mestre actual en Josep Guardiola: un esportista que fa dels valors la pedra de toc de l’esport.

Tots aquells que realitzen esport, saben de la importància de la concentració, disposició (alguns en diuen “estat d’ànim”), l’hàbit, atenció, no només per fer grans marques, sinó sobretot poder treure el millor de si mateix, en la mesura que es va progressant. Aquesta satisfacció personal i col·lectiva són les úniques marques que tenen sentit.

Què ens empeny a córrer quan de fet, ja ens passem el dia sense parar?
Només cal fer un cop d’ull a una parada de metro a primera hora del matí, per veure que realment tots anem molt de pressa.

Però contra el que pugui semblar, quan ens calcem les bambes es comença a produir un “reset” gradual. Perduren els mals de cap habituals, però de mica en mica, anem entrant en un espai privat inaccessible a les bestieses que diàriament ens angoixen.

Córrer ens retorna aviat a una dimensió interior que es limita a seguir el cicle natural: Aspirar i expirar. I en sentit contrari a l’atabalament del cos, la ment va entrant a poc a poc, en repòs per recloure’s en allò essencial. Pausadament, l’aire, el cel, la terra, els arbres... es converteixen gairebé en exclusiva en els únics referents que veiem passar i en aquest moment malgrat el dolor als peus, o el cansament, les escasses imatges o melodies que a voltes anem repetint, ens omplen de serenor.

Ens trobem amb el nostre espai de llibertat, i accelerem sense sentit, canviem de direcció,... com nens petits que improvisen un joc.

La mirada del corredor és semblant a la del muntanyenc, guiada per un esperit romàntic d’anar més enllà, com si atrapéssim un temps idíl·lic amb la intensitat de l’esforç. Tot plegat, per no resignar-nos, i córrer com petits herois a qui la bellesa s’escapa.

Jordi Carcasó